La Pedra de Basset d'Otos, el rellotge que enfosqueix cada 25 d'Abril

El jardí del Palau marquesal d'Otos acull una de les obres més simbòliques de la ruta dels rellotges de sol. La Pedra de Basset rememora cada any l'arribada del 25 d'Abril, l'actual dia de les Corts Valencianes en record de la pèrdua de la Batalla d'Almansa i la conseqüent derogació dels furs valencians.

L'escultura en realitat no és un rellotge sinò un calendari que marca de forma curiosa la data del 25 d'Abril. Sobre una base rectangular de pedra, al costat del sud mirant cap al palau, trobarem una peça metàl·lica esfèrica davall de la qual se situa l'escut de l'antic Regne de València. La seua calculada orientació respecte al moviment del sol permet que quan arriba el seu dia l'escut quede completament cobert per una ombra simbolitzant que es tracta d'una data fosca en la nostra història. Però llegim el text que va escriure el seu autor Joan Olivares per acompanyar la inauguració de la Pedra de Basset que va tindre lloc l'any 2007 en commemoració del 300 aniversari de la Batalla.

Inauguració de l'obra en 2007.

"L'origen de la Pedra de Basset

A primeries del s. XX, hi havia a la plaça del meu poble una pedra que els llauradors feien servir per a seure o picar espart en les hores de lleure. Un vell que portaven a l'asil va demanar al seu fill de seure per darrera vegada sobre la pedra. El jove hi va accedir i l'ancià i li explicà que anys arrere ell també havia deixat que són pare s'hi asseguera una estona abans d'abandonar per sempre més el seu poble. Naturalment, el fill va decidir tallar la cadena i no va dur son pare a l'hospici.

Aquella pedra tenia un nom: la Pedra de Basset, i quan la meua sogra m'ho explicava, només faltaven uns mesos per al 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. La història m'havia agradat, però el nom de la pedra em féu saltar l'alarma: que aquell Basset de la pedra no devia tindre res a veure amb el famós general austracista? Ningú no m'ho podria confirmar, és clar, però tampoc no em feia falta. La relació s'havia produït en el mateix instant en què jo l’havia imaginada. I vaig proposar a l’Ajuntament de fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, la descoberta, la casualitat i la voluntat per a fer dues coses alhora: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart i recordar aquell moment decisiu de la nostra història com a valencians.

I vet ací que vam fer una nova pedra de Basset. Gravàrem en una de les seues cares un dibuix de la massa i el piló de picar espart, i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. La paraula 'renadiu' l’empraven els llauradors d'ans per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior, i ens va paréixer que definia molt bé el cas de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darrers 300 anys.

Com que tot açò se situa a Otos, vam voler que la pedra de Basset tinguera també quelcom màgic, com tenen els rellotges de sol. I vet ací que el dia 25 d’abril, una ombra que ha avançat durant tot l'any cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana durant tot el dia."

L'any 2020, a causa de la Covid-19, es va cobrir amb una mascareta. 

El 25 d'Abril de l'any 1707 a Almansa va tindre lloc una determinant batalla de la guerra de Sucessió. Recordem que el malaltís rei Carles II d'Àustria va morir sense descendència l'any 1700, fet que va provocar la disputa per la corona entre Felip d'Anjou i el bàndol liderat per l'arxiduc Carles d'Àustria, qui va comptar amb l'ajuda del general Joan Baptista Basset. Els maulets valencians van recolzar les tropes austracistes que finalment van perdre a Almansa i, com a conseqüència, el nou rei Felip V de Borbó, des d'una perspectiva absolutista i centralitzadora, va derogar els històrics furs que concedien major autonomia al poble valencià entre ells l'ús oficial de la llengua. A més, com a represàlia va ordenar la crema de la ciutat de Xàtiva (d'ahí el malnom de socarrats) i el canvi del seu topònim a Colonia Nueva de San Felipe. Posteriorment, els xativins castigaren al monarca penjant el quadre de Felip V cap per avall al Museu de l'Almodí.

Actualment, la Pedra de Basset s'ha convertit en una icona de referència en la commemoració històrica del dia 25 d'Abril. Cada any s'organitzen visites i actes commemoratius al seu voltant per recordar aquesta simbòlica data, ja que com assenyala la dita quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança.

Com era Otos en 1956 segons la comparativa cartogràfica de l'ICV? Pastilles culturals d'Otos (X)

Com eren els pobles valencians en 1956 si els comparem amb la seua forma actual? L'Institut Cartogràfic Valencià ha incorporat a la seua web un visor que compara sobre la pantalla el mateix territori en dos moments distints, imatge que ens mostra l'espectacular canvi que ha experimentat el paisatge amb el pas del temps.

Al poble d'Otos podem vorem la gran transformació que han tingut tant el nucli urbà com els camins i els tipus de cultius. L'evolució econòmica i social han comportat la progressiva expansió de l'àrea urbanitzada, ja que l'any 1956 era molt més menuda que en l'actualitat. S'han construit nous edificis a la zona baixa com són la cooperativa, l'escola actual, el poliesportiu (en aquell moment encara ocupat per l'antic cementeri) o els carrers Maluets i Freginal. Mentre que a la part alta del poble crida molt l'atenció l'edificació de l'avinguda del Benicadell i del carrer Migdia, ja que al voltant del camí de la Serra, en lloc de les cases actuals, en aquell moment només estaven els edificis de l'ermita i el corral dels Fideueros envoltats per eres de batre i bancals de secà.

La possibilitat d'ampliar les imatges amb el zoom, el fet de desplaçar-se amb el cursor per recórrer la zona visualitzada i l'opció de canviar el tipus d'imatge aèria o el mapa projectat, ofereixen molta informació sobre com ha canviat el lloc on vivim.

Presentació de "La població de la Vall d’Albaida, situació actual i perspectives de futur."

El divendres 16 d'abril vaig presentar a Bocairent la xarrada " La població a la Vall d'Albaida, situació actual i perspectives de futur" en el marc dels actes previs al Vé congrés d'estudis de la comarca que, si la pandèmia ho permet, tindrà lloc la pròxima tardor a Castelló de Rugat.

L'acte ha tingut una modalitat diferent a l'acostumada. Ja que ha sigut la primera ocasió en que, a més del públic reunit al qual agraïm la seua presència desafiant la tronada caiguda, també s'ha retrasmés en directe a través del compte de Facebook de l'IEVA. 

Com vaig comentar en la xarrada, el despoblament és un tema ben complex i que requereix consensos, voluntat política i pressupostos per actuar amb amplitud de mires i superant els interessos a curt termini. No és un tema bonic perquè a tots ens agrada parlar de situacions positives i voldríem que als nostres municipis tot funcionara millor, però és la realitat que tenim i cal analitzar-la amb profunditat per poder fer un diagnòstic real i així poder prendre mesures efectives. No obstant, cal tindre en compte, lògicament, que no disposem de cap vareta màgica ni totes les accions són igualment aplicables a tots els pobles i ciutats, perquè cadascun d’ells viu una realitat distinta i que evoluciona amb el pas del temps. 

Com que algunes persones m'han demanat posteriorment la presentació utilitzada, ja que no es podia llegir correctament a la retransmissió, l'adjunte  per a la seua millor consulta. 

👉"La Vall d’Albaida ha perdut al voltant de 6.000 habitants l’última dècada". Ara Multimèdia

👉 Daniel Alfonso expone en Bocairent el reto demográfico de la Vall d’Albaida Levante-emv

Recopilació del cantoral litúrgic d'Otos. Pastilles culturals d'Otos (IX)

Cor parroquial d'Otos. Divendres Sant de 2004

Si retrocedim en el temps unes dècades trobem una societat profundament religiosa. Als nostres pobles i ciutats les celebracions cristianes marcaven el cicle anual fusionant el calendari civil amb el litúrgic a partir d'unes dates claus com el Nadal o la Pasqua, festes que estructuraven al seu voltant la gastronomia, els comportaments socials i també la cultura en les seues diverses manifestacions artístiques. 

Òbviament, al llarg de l'any se celebrava, a més de les grans solemnitats, un conjunt de novenaris, festes patronals i altres menors dedicades als respectius carrers, mesos dedicats a Maria (maig i octubre) o a les ànimes del purgatori a l'inici de l'hivern. I les celebracions comptaven amb els corresponents cants litúrgics que eren entonats pel cor o per la feligresia en general. 

Amb el pas del temps, la progressiva secularització i els canvis derivats del concili Vaticà II, moltes d'aquelles celebracions s'han anat abandonant o simplificant progressivament. Però la preservació de la seua memòria és important no només des de la perspectiva catequètica, sinò també des del punt de vista cultural, etnològic, literari, històric o musical. De forma que a la dècada de 1980, l'otosí Benjamín Fayos (en aquell moment seminarista i actualment rector de la Pobla del Duc, Montitxelvo, Terrateig i Aielo de Rugat) va dur a terme una important tasca de recopilació a partir de papers antics i d'entrevistes als cantors que coneixien les cançons. Posteriorment les va mecanografiar amb la màquina d'escriure per donar-los una correcta presentació. Ja entrat el segle XXI van arribar a les meues mans part d'aquelles fulles i les vaig reorganitzar de nou, afegint a la compilació alguns cants litúrgics específics que no s'havien recopilat i també va caldre transcriure'n alguns de nou pel mal estat d'aquelles desgastades fotocòpies. Majoritàriament estan escrits en castellà, mentre que textos més recents (l'himne de la Puríssima) o populars com l'asguinaldo estan en valencià i uns pocs en llatí. En quant a la complexitat del text, en trobem amb lletra barroca i que requereixen un profund coneixement com és el cas dels gojos de la Mare de Déu, mentre que en altres casos és molt senzilla -inclús ingènua- com podem vore a les estrofes del rosari d'octubre. Altres, per la seua part, presenten a un Déu justicier cap al pecat humà com es canta al solemne via crucis del Divendres Sant.

Aquella diversitat de textos la vaig ordenar seguint el cicle anual i també vaig procedir a gravar part dels àudios que complementen les cançons transcrites. A més, li vaig proposar a l'arxiu diocesà que s'organitzara una recopilació a les diferents parròquies dels cants propis (lògicament excloent les cançons ordinàries comunes) amb certa premura, ja que bona part dels coneixedors tenen una edat avançada. La COVID-19 ha retardat encara més la posada en marxa de la maquinària de l'arquebisbat, esperem que s'inicie prompte i que s'arribe a temps de crear un interessant arxiu tant escrit com sonor.

Punxa ací per descarregar el cantoral de la parròquia d'Otos. (pdf)

La pandèmia del coronavirus a Otos, un any després

El 14 de març de 2020 vam entrar en un doble estat de shock. A gran escala perquè el món estava immers en una gran pandèmia de la que es parlava en tot moment als mitjans de comunicació i a les tertúlies del carrer i per combatre-la, el Govern havia decretat l'Estat d'Alarma amb un dur confinament domiciliari que ens obligava a quedar-nos tancats a casa trencant així la nostra rutina habitual. I a nivell personal ens havíem d'adaptar immediatament a un escenari inèdit i incert que no sabíem quant de temps duraria ni com ens acabaria afectant. 

Fa un any ens vam tancar a casa. Les notícies eren confuses i alarmants, la gent es comunicava a través de les noves tecnologies que substituien el contacte físic, Fernando Simón es va convertir en el protagonista de la televisió i ens familiaritzàvem amb la terminologia mèdica que popularitzava paraules com la incidència, els tests de detecció i els necessaris respiradors a les UCIs. 

La vida a Otos també es va haver d'adaptar a la força. De forma que el divendres 13 de març l'Ajuntament va publicar un comunicat pel qual, en el marc de les seues competències, se suspenien les activitats municipals programades, les educatives i esportives, el mercat, procedien al tancament dels espais públics (llar dels jubilats, sala d'usos múltiples, etc) i dels parcs. També s'anul·laven les activitats programades per les Ames de Casa amb motiu del Dia de la Dona encara no celebrades. Es tancaven bars i restaurants. Es van suspendre també les celebracions religioses i el repartiment de correus seria en dies alterns. El Forn Regina només prestaria servei dilluns, dimecres i dissabte. La farmàcia va començar a dispensar els medicaments a través de la reixa del carrer per evitar contagis i les oficines de l'Ajuntament només atendrien telèfonicament i alguns operaris, provistos de mesures de seguretat, començaren a desinfectar els espais públics com si d'una pel·lícula de por es tractara. A més, un grup de persones voluntàries posaren el marxa el grup "Tot anirà bé" per ajudar solidàriament a les persones que ho necessitaven i molts balcons s'ompliren de pancartes colorides amb missatges esperançadors. Els rellotges continuaren marcant les hores però sense turistes que els fotografiaren perquè el temps real continuava passant però el nostre tràfec diari s'havia detingut abruptament.

L'escenari era ben estrany i personalment vaig començar a treballar telemàticament des de casa. De forma que, entre classe i classe, vaig començar a redactar les impressions i les notícies d'un fenomen que ens marcaria i el dimarts 17 de març, quart dia del confinament, vaig publicar la primera entrada de "La pandèmia del Coronavirus a Otos, crònica d'un confinament" en la que podem llegir:

"Quant de temps durarà la situació? Com aguantarem tancats a casa? I les persones amb maltractaments familiars com ho viuran? Quan es podran celebrar les festes ajornades? Algun familiar o amic es vorà greument afectat per la pandèmia? Quants coneguts no tindran ingressos per no poder treballar? Quants canvis momentanis vindran per a quedar-se? Hui és 17 de març, quart dia de confinament, i els dubtes són molts i variats. Amb la perspectiva que proporcionarà el temps i la informació que tindrem, podrem respondre a moltes preguntes que ara ens fem."

Ha passat un any i ja podem respondre a molts dels dubtes inicials però encara ens en queden alguns per resoldre com els primer d'ells Quant de temps durarà la situació? Sabem que hem passat per moltes fases de tancaments i d'obertures, de millores sanitàries en que la falsa confiança unida a l'intens debat entre la salut i l'economia han portat noves onades obligant a retrocedir passos, clar que a bou passat tots són toreros. Molta gent s'ha angoixat psicològicament i en l'altre extrem trobem persones negacionistes. Però com a resultat tenim que Simon i la tia Regina ja no estan amb nosaltres, els exemples més pròxims dels milers de persones que han perdut la vida en les fredes estadístiques. Hem tingut temps per a reflexionar, per a fer de cuiners a casa i per aplaudir al balcó durant mesos a les 8 de la vesprada mentre sonava la cançó Resistiré. No vam tindre falles ni Pasqua en 2020, pocs actes hi haurà en 2021 i no sabem quan tornarem a l'anyorada vella normalitat. 

Aquella crònica la vaig continuar escrivint durant dos mesos fins el dia 18 de maig quan ja estàvem a meitat de les fases del desconfinament. Òbviament han passat més coses de les allí plasmades, però vaig tractar de combinar tres aspectes: en primer lloc com es vivia l'Estat d'Alarma a Otos atés que es tractava d'un capítol de la nostra història. També quines notícies generals contextualitzaven la nostra realitat local i, finalment, alguns aspectes culturals o patrimonials locals que explicaven celebracions que haveren tingut lloc durant els dies de tancament amb la doble intenció d'informar i de trencar la monotonia informativa que provocava l'anomenada fatiga pandèmica. Tornar-ho a llegir un any després ens trasllada a un escenari passat però no tan llunyà i que a moltes persones les ha marcades per sempre.

Diuen que les crisis són oportunitats i que cal aprofitar-les com han sabut fer els fabricants de les mascaretes que ara són una peça imprescindible quan eixim al carrer. A més, cal plantejar-nos seriosament quines són les vertaderes necessitats i les prioritats que tenim enfront dels aspectes secundaris que poden distorsionar-nos la mirada, ja que la memòria és fràgil i els temps canvien.

'Otos, imatges de cine' està accessible a youtube. Pastilles culturals d'Otos (VIII)

La pel·lícula Otos, imatges de cine es va realitzar a partir de la selecció d'imatges preses per aficcionats amb càmeres de 8 mm i súper 8 entre els anys 1958 i 1980. Francesc Quilis, Josep Fayos i Vicent Olcina van immortalitzar escenes molt entranyables per a la vida econòmica dels otosins com són la descàrrega del raïm a la bodega de la cooperativa o les paneres de sarga. També escenes festives com ara l'encontre de Pasqua, un passacarrer amb festers o el dia de les comunions, així com estampes quotidianes dels carrers i paratges del municipi, a més d'encontres familiars.

Mig segle després, aquelles les imatges en blanc i negre evoquen amb nostàlgia un temps passat i les cares de moltes persones que s'han fet ja majors i les d'altres que ja no estan amb nosaltres. Però també mostren l'evolució urbana del poble amb uns carrers que ja no són de terra i unes façanes que s'han transformat. Afortunadament, aquelles gravacions domèstiques es van preservar, de forma que Joan Olivares i Joan Camarena pugueren adaptar-les a format VHS i, anys després, l'Ajuntament d'Otos va patrocinar una nova edició en DVD que es va regalar al veïnat. Ara ha sigut Ferran Pla qui ha posat al dia el seu suport i podem vore la pel·lícula penjada al web des de qualsevol racó del món.

Tal dia com hui va morir l'afamat Gatet d'Otos. Pastilles culturals d'Otos (VII)

El 20 de febrer de 1904 va morir discretament al Raconet de la Plaça un dels personatges que han conformat la història d'Otos. Parlem de Mariano Seguí Calatayud, conegut en la nostra memòria col·lectiva com el Gatet o el tio Gato. No es tracta d'un il·lustre escriptor o d'un condecorat militar, sinó d'un bandoler que va viure a les nostres terres al segle XIX ple de penúries i d'aventures i que es va fer famós per la seua pasmosa agilitat quan aconseguia fugir de la policia del moment després de cometre uns robatoris que li permetien malviure en la clandestinitat mentre portava de cap als responsables de la seguretat pública. 

Com ja sabem, el van delatar quan estava amagat a una masia del Comtat i va ser detingut. Allí va començar una altra etapa de la seua vida: un judici molt mediàtic per al moment i la seua defensa pel prestigiós advocat Antonio Aparisi Guijarro on sembla que l'acusat només va demanar que tractaren bé als seus fills a una beneficència. La posterior condemna es va allargar durant més de 40 anys de presó al presidi de Melilla, d'on finalment va ser absolt (possiblement per mediació del seu parent, el capità otosí Terencio Seguí, i després de participar en una defensa militar) i va tornar al poble que l'havia vist nàixer.

Finalment, el 20 de febrer de 1904 va morir. Tanta era la fama que havia adquirit el tio Gato que fins i tot l'almanac del periòdic Las Provincias va publicar la seua defunció entre la selecció de les notícies més destacades de l'any a les terres valencianes.

Són moltes les històries que encara es conten d'ell en la tradició oral i també els sumaris judicials que es conserven. La perduració de la seua memòria, amb un romanticisme afegit, va propiciar que un segle després de la seua mort Mariano Seguí es convertira en el protagonista de dos novel·les que ajuden a conéixer millor la seua vida. Joan Olivares va escriure l'obra El Gatet d'Otos editada per Bromera i Joan Antoni Guerola Tolsà ha publicat el llibre El Gat a Edicions del Sud. A més, un rellotge de sol li està dedicat just al costat de la darrera casa on va viure al tornar del presidi africà.