Recopilació del cantoral litúrgic d'Otos. Pastilles culturals d'Otos (IX)

Cor parroquial d'Otos. Divendres Sant de 2004

Si retrocedim en el temps unes dècades trobem una societat profundament religiosa. Als nostres pobles i ciutats les celebracions cristianes marcaven el cicle anual fusionant el calendari civil amb el litúrgic a partir d'unes dates claus com el Nadal o la Pasqua, festes que estructuraven al seu voltant la gastronomia, els comportaments socials i també la cultura en les seues diverses manifestacions artístiques. 

Òbviament, al llarg de l'any se celebrava, a més de les grans solemnitats, un conjunt de novenaris, festes patronals i altres menors dedicades als respectius carrers, mesos dedicats a Maria (maig i octubre) o a les ànimes del purgatori a l'inici de l'hivern. I les celebracions comptaven amb els corresponents cants litúrgics que eren entonats pel cor o per la feligresia en general. 

Amb el pas del temps, la progressiva secularització i els canvis derivats del concili Vaticà II, moltes d'aquelles celebracions s'han anat abandonant o simplificant progressivament. Però la preservació de la seua memòria és important no només des de la perspectiva catequètica, sinò també des del punt de vista cultural, etnològic, literari, històric o musical. De forma que a la dècada de 1980, l'otosí Benjamín Fayos (en aquell moment seminarista i actualment rector de la Pobla del Duc, Montitxelvo, Terrateig i Aielo de Rugat) va dur a terme una important tasca de recopilació a partir de papers antics i d'entrevistes als cantors que coneixien les cançons. Posteriorment les va mecanografiar amb la màquina d'escriure per donar-los una correcta presentació. Ja entrat el segle XXI van arribar a les meues mans part d'aquelles fulles i les vaig reorganitzar de nou, afegint a la compilació alguns cants litúrgics específics que no s'havien recopilat i també va caldre transcriure'n alguns de nou pel mal estat d'aquelles desgastades fotocòpies. Majoritàriament estan escrits en castellà, mentre que textos més recents (l'himne de la Puríssima) o populars com l'asguinaldo estan en valencià i uns pocs en llatí. En quant a la complexitat del text, en trobem amb lletra barroca i que requereixen un profund coneixement com és el cas dels gojos de la Mare de Déu, mentre que en altres casos és molt senzilla -inclús ingènua- com podem vore a les estrofes del rosari d'octubre. Altres, per la seua part, presenten una perspectiva d'un Déu justicier cap al pecat humà com es canta al solemne via crucis del Divendres Sant.

Aquella diversitat de textos la vaig ordenar seguint el cicle anual i també vaig procedir a gravar part dels àudios que complementen les cançons transcrites. A més, li vaig proposar a l'arxiu diocesà que s'organitzara una recopilació a les diferents parròquies dels cants propis (lògicament excloent les cançons ordinàries comunes) amb certa premura, ja que bona part dels coneixedors tenen una edat avançada. La COVID-19 ha retardat encara més la posada en marxa de la maquinària de l'arquebisbat, esperem que s'inicie prompte i que s'arribe a temps de crear un interessant arxiu tant escrit com sonor.

Punxa ací per descarregar el cantoral de la parròquia d'Otos. (pdf)

La pandèmia del coronavirus a Otos, un any després

El 14 de març de 2020 vam entrar en un doble estat de shock. A gran escala perquè el món estava immers en una gran pandèmia de la que es parlava en tot moment als mitjans de comunicació i a les tertúlies del carrer i per combatre-la, el Govern havia decretat l'Estat d'Alarma amb un dur confinament domiciliari que ens obligava a quedar-nos tancats a casa trencant així la nostra rutina habitual. I a nivell personal ens havíem d'adaptar immediatament a un escenari inèdit i incert que no sabíem quant de temps duraria ni com ens acabaria afectant. 

Fa un any ens vam tancar a casa. Les notícies eren confuses i alarmants, la gent es comunicava a través de les noves tecnologies que substituien el contacte físic, Fernando Simón es va convertir en el protagonista de la televisió i ens familiaritzàvem amb la terminologia mèdica que popularitzava paraules com la incidència, els tests de detecció i els necessaris respiradors a les UCIs. 

La vida a Otos també es va haver d'adaptar a la força. De forma que el divendres 13 de març l'Ajuntament va publicar un comunicat pel qual, en el marc de les seues competències, se suspenien les activitats municipals programades, les educatives i esportives, el mercat, procedien al tancament dels espais públics (llar dels jubilats, sala d'usos múltiples, etc) i dels parcs. També s'anul·laven les activitats programades per les Ames de Casa amb motiu del Dia de la Dona encara no celebrades. Es tancaven bars i restaurants. Es van suspendre també les celebracions religioses i el repartiment de correus seria en dies alterns. El Forn Regina només prestaria servei dilluns, dimecres i dissabte. La farmàcia va començar a dispensar els medicaments a través de la reixa del carrer per evitar contagis i les oficines de l'Ajuntament només atendrien telèfonicament i alguns operaris, provistos de mesures de seguretat, començaren a desinfectar els espais públics com si d'una pel·lícula de por es tractara. A més, un grup de persones voluntàries posaren el marxa el grup "Tot anirà bé" per ajudar solidàriament a les persones que ho necessitaven i molts balcons s'ompliren de pancartes colorides amb missatges esperançadors. Els rellotges continuaren marcant les hores però sense turistes que els fotografiaren perquè el temps real continuava passant però el nostre tràfec diari s'havia detingut abruptament.

L'escenari era ben estrany i personalment vaig començar a treballar telemàticament des de casa. De forma que, entre classe i classe, vaig començar a redactar les impressions i les notícies d'un fenomen que ens marcaria i el dimarts 17 de març, quart dia del confinament, vaig publicar la primera entrada de "La pandèmia del Coronavirus a Otos, crònica d'un confinament" en la que podem llegir:

"Quant de temps durarà la situació? Com aguantarem tancats a casa? I les persones amb maltractaments familiars com ho viuran? Quan es podran celebrar les festes ajornades? Algun familiar o amic es vorà greument afectat per la pandèmia? Quants coneguts no tindran ingressos per no poder treballar? Quants canvis momentanis vindran per a quedar-se? Hui és 17 de març, quart dia de confinament, i els dubtes són molts i variats. Amb la perspectiva que proporcionarà el temps i la informació que tindrem, podrem respondre a moltes preguntes que ara ens fem."

Ha passat un any i ja podem respondre a molts dels dubtes inicials però encara ens en queden alguns per resoldre com els primer d'ells Quant de temps durarà la situació? Sabem que hem passat per moltes fases de tancaments i d'obertures, de millores sanitàries en que la falsa confiança unida a l'intens debat entre la salut i l'economia han portat noves onades obligant a retrocedir passos, clar que a bou passat tots són toreros. Molta gent s'ha angoixat psicològicament i en l'altre extrem trobem persones negacionistes. Però com a resultat tenim que Simon i la tia Regina ja no estan amb nosaltres, els exemples més pròxims dels milers de persones que han perdut la vida en les fredes estadístiques. Hem tingut temps per a reflexionar, per a fer de cuiners a casa i per aplaudir al balcó durant mesos a les 8 de la vesprada mentre sonava la cançó Resistiré. No vam tindre falles ni Pasqua en 2020, pocs actes hi haurà en 2021 i no sabem quan tornarem a l'anyorada vella normalitat. 

Aquella crònica la vaig continuar escrivint durant dos mesos fins el dia 18 de maig quan ja estàvem a meitat de les fases del desconfinament. Òbviament han passat més coses de les allí plasmades, però vaig tractar de combinar tres aspectes: en primer lloc com es vivia l'Estat d'Alarma a Otos atés que es tractava d'un capítol de la nostra història. També quines notícies generals contextualitzaven la nostra realitat local i, finalment, alguns aspectes culturals o patrimonials locals que explicaven celebracions que haveren tingut lloc durant els dies de tancament amb la doble intenció d'informar i de trencar la monotonia informativa que provocava l'anomenada fatiga pandèmica. Tornar-ho a llegir un any després ens trasllada a un escenari passat però no tan llunyà i que a moltes persones les ha marcades per sempre.

Diuen que les crisis són oportunitats i que cal aprofitar-les com han sabut fer els fabricants de les mascaretes que ara són una peça imprescindible quan eixim al carrer. A més, cal plantejar-nos seriosament quines són les vertaderes necessitats i les prioritats que tenim enfront dels aspectes secundaris que poden distorsionar-nos la mirada, ja que la memòria és fràgil i els temps canvien.

'Otos, imatges de cine' està accessible a youtube. Pastilles culturals d'Otos (VIII)

La pel·lícula Otos, imatges de cine es va realitzar a partir de la selecció d'imatges preses per aficcionats amb càmeres de 8 mm i súper 8 entre els anys 1958 i 1980. Francesc Quilis, Josep Fayos i Vicent Olcina van immortalitzar escenes molt entranyables per a la vida econòmica dels otosins com són la descàrrega del raïm a la bodega de la cooperativa o les paneres de sarga. També escenes festives com ara l'encontre de Pasqua, un passacarrer amb festers o el dia de les comunions, així com estampes quotidianes dels carrers i paratges del municipi, a més d'encontres familiars.

Mig segle després, aquelles les imatges en blanc i negre evoquen amb nostàlgia un temps passat i les cares de moltes persones que s'han fet ja majors i les d'altres que ja no estan amb nosaltres. Però també mostren l'evolució urbana del poble amb uns carrers que ja no són de terra i unes façanes que s'han transformat. Afortunadament, aquelles gravacions domèstiques es van preservar, de forma que Joan Olivares i Joan Camarena pugueren adaptar-les a format VHS i, anys després, l'Ajuntament d'Otos va patrocinar una nova edició en DVD que es va regalar al veïnat. Ara ha sigut Ferran Pla qui ha posat al dia el seu suport i podem vore la pel·lícula penjada al web des de qualsevol racó del món.

Tal dia com hui va morir l'afamat Gatet d'Otos. Pastilles culturals d'Otos (VII)

El 20 de febrer de 1904 va morir discretament al Raconet de la Plaça un dels personatges que han conformat la història d'Otos. Parlem de Mariano Seguí Calatayud, conegut en la nostra memòria col·lectiva com el Gatet o el tio Gato. No es tracta d'un il·lustre escriptor o d'un condecorat militar, sinó d'un bandoler que va viure a les nostres terres al segle XIX ple de penúries i d'aventures i que es va fer famós per la seua pasmosa agilitat quan aconseguia fugir de la policia del moment després de cometre uns robatoris que li permetien malviure en la clandestinitat mentre portava de cap als responsables de la seguretat pública. 

Com ja sabem, el van delatar quan estava amagat a una masia del Comtat i va ser detingut. Allí va començar una altra etapa de la seua vida: un judici molt mediàtic per al moment i la seua defensa pel prestigiós advocat Antonio Aparisi Guijarro on sembla que l'acusat només va demanar que tractaren bé als seus fills a una beneficència. La posterior condemna es va allargar durant més de 40 anys de presó al presidi de Melilla, d'on finalment va ser absolt (possiblement per mediació del seu parent, el capità otosí Terencio Seguí, i després de participar en una defensa militar) i va tornar al poble que l'havia vist nàixer.

Finalment, el 20 de febrer de 1904 va morir. Tanta era la fama que havia adquirit el tio Gato que fins i tot l'almanac del periòdic Las Provincias va publicar la seua defunció entre la selecció de les notícies més destacades de l'any a les terres valencianes.

Són moltes les històries que encara es conten d'ell en la tradició oral i també els sumaris judicials que es conserven. La perduració de la seua memòria, amb un romanticisme afegit, va propiciar que un segle després de la seua mort Mariano Seguí es convertira en el protagonista de dos novel·les que ajuden a conéixer millor la seua vida. Joan Olivares va escriure l'obra El Gatet d'Otos editada per Bromera i Joan Antoni Guerola Tolsà ha publicat el llibre El Gat a Edicions del Sud. A més, un rellotge de sol li està dedicat just al costat de la darrera casa on va viure al tornar del presidi africà.

El Dijous de Cassoletes. Pastilles culturals d'Otos (VI)

La cassola és un dels plats més coneguts a les nostres terres, rivalitzant inclús amb la paella en popularitat. De fet, dinar arròs al forn és costum a moltes cases totes les setmanes, però hi ha dos dies a l'any en els que té més intensitat a Otos, parlem de dia de Sant Antoni i del Dijous de Cassoletes. 

En la nostra tradició el Dimecres de Cendra comença el temps de la quaresma, enguany el 17 de febrer. Són 40 dies de penitència abans de celebrar la Pasqua i que a alguns llocs com a Ontinyent mesuren amb els calendaris de la Vella Quaresma, ja que les restriccions durant 7 setmanes eren severes, especialment la d'abstindre's de vicis i també la de no menjar carn, encara que alguns adinerats ho solventaven pagant la butlla i molta altra gent en realitat no en menjava perquè no podia comprar este aliment. Hui en dia les restriccions quaresmals han evolucionat ja que el catolicisme ha perdut molta influència social i també perquè hi ha persones vegetarianes i veganes que voluntàriament decideixen no menjar-ne mai.

Si tornem a la festa de la Cassoleta, el dijous anterior al Dimecres de Cendra començava el temps de carnestoltes compartint amb familiars i amics un plat ben complet d'ingredients que en ocasions aprofita allò que ha sobrat del putxero del dia anterior. Ja sabeu que no existeix una recepta única i que cada cuiner l'adapta al seu gust, de forma que hi ha qui li posa pilotes de carn o ous bollits. Però generalment trobem la creïlla i els cigrons, la tomaca i la cabeça d'alls al centre envoltada per les botifarres, el peuet o les costelles de porc que acompanyen un arròs que ha de quedar cuit i soltet, punt que s'obté posant-li suficient oli i una temperatura de cocció elevada. Abans, quan no hi havia electrodomèstics a les cases, pel matí les mares el portaven a coure al forn públic, d'ahí que en alguns llocs l'anomenen arròs passejat. Després esperaven als fills a la porta de l'escola i anaven junts a dinar a la pinada de Suagres o a algun altre paratge del terme, lloc on també es desplaçaven caminant els mestres ja que de vesprada no hi havia classe i la passaven jugant i xarrant en un ambient de germanor. Ja de nit, era costum celebrar l'enfarinà, tot i que molt més reduïda que la del dissabte de carnestoltes a Bèlgida. En aquella batalla amistosa de farina i ous els carrers del poble acabaven tenyits de blanc de la mateixa forma que el cap i la roba dels participants. 

La tia Gràcia tornant del forn de la Plaça amb la cassola

Lògicament, amb el temps la festa ha anat canviant. A final de la dècada de 1990, alguns anys l'Ajuntament d'Otos la va declarar dia de festa local, de forma que no hi havia classe i la festa s'allargava tot el dia, fet que també la va fer decaure perquè es perdia el costum d'anar junts des de l'eixida de l'escola. Altres anys, al formar part del CRA Castell de Carbonera, la jornada festiva era l'endemà per les carnestoltes i en ocasions més recents se l'han menjat al pati. Enguany la COVID-19 impedirà celebrar el dia de la Cassoleta amb gran companyia però ens la menjarem amb les comoditats que ens ofereix a cadascú sa casa.

Cassoles al restaurant Ca les Senyoretes

Otos se solidaritza amb els més necessitats

 Nadal és un temps que desperta la solidaritat amb els més necessitats. Però, tot i que la pandèmia de la COVID-19 ha canviat enguany les nostres vides i costums,  els veïns d'Otos no s'han oblidat d'ajudar a les persones que més desprotegides, un col·lectiu que lamentablement està creixent per la crisi actual ja que cada vegada hi ha més gent en situació de pobresa.

Fa diversos anys un grup d'amics d'Otos va reprendre l'arreplega que feien els quintos per les cases amb la intenció de pagar els actes que organitzaven durant la festa de la Puríssima abans d'anar al servei militar. Actualment, amb els aliments, diners i productes de neteja donats pel veïnat es fa, per mediació de l'antic rector Josep Escrivà, una aportació al centre d’acollida Sant Francesc d’Assís de Palma de Gandia. Però enguany, com que no ha sigut possible celebrar la festa ni  l'arreplega per les cases, les donacions s'han realitzat a les tendes Coarval i Araimo, on s'han anat guardant tots aquells productes que els clients generosament dipositaven. Mari Carmen Cabanes conta que s'ha aconseguit omplir 8 caixes grans amb més de 40 kg d' arròs, 20 brics de llet, 50 paquets de pasta i 14 de galletes. També sucre, tonyina, llegums i una sortit de productes d'higiene i drogueria. A més, s'ha afegit el pa de Sant Antoni que no es va repartir el dia de la festa.

Enguany, la parròquia de la Immaculada Concepció ha donat els productes arreplegats a dos centres. Una part l'ha portada l'actual rector Ender Reyes a las Hermanas del Cordero, situades a Navalón. Mentre que els altres donatius s'han dut, com en anys anteriors, al Centre d’Acollida Sant Francesc d’Assís de Palma de Gandia. Un espai on cuiden a persones sense sostre que tenen problemes amb l'alcohol o el joc.

Pastilles culturals d'Otos (V) Articles i estudis sobre Otos a la revista Almaig

L'associació la Nostra Terra du a terme des de fa dècades una gran tasca cultural a Ontinyent, on té la seu, i als altres municipis la Vall d'Albaida. Però, sens dubte, allò que més destaca és la publicació cada tardor de la revista Almaig, estudis i documents, en la que des de fa 36 números s'han divulgat centenars d'investigacions de gran interés i de temàtiques ben variades com són la història, el patrimoni o la llengua. L'Almaig, gràcies a tots els autors que han mostrat el seu treball al lector de forma desinteressada des de fa ni més ni menys que 36 anys ininterromputs, s'ha convertit en una revista fonamental per conéixer amb profunditat la nostra comarca. I, com no podria ser d'una altra manera, en les seues pàgines trobarem nombrosos articles que estudien Otos des de diverses vessants i que, per tant, conformen un material bàsic en la nostra bibliografia local. Tot seguit assenyalarem els títols, ordenats per anys d'edició, d'aquells que són més destacats per al municipi d'Otos.

Recordem que la revista, a més d'editar-la tradicionalment en format imprés, si punxem a la pàgina web de l'associació la trobarem (excepte les dels 2 últims anys que estan a la venda a La Llibreria d'Ontinyent) en un pdf descarregable per a facilitar la seua difusió i lectura.

VENTURA, V Alqueries medievals de la Vall d’Albaida . Almaig, 1988 Pàg. 25-37

FRASQUET FAUS, E La conflictivitat social a les vespres de la revolució burguesa. La Vall d’Albaida 1790-1836. Almaig, 1998 Pàg. 106-113

ESPÍ CARDONA, A Els pobles de la Vall d’Albaida en el “Mural del País Valencià” de Vicent Andrés Estellés Almaig, 1999 Pàg. 87-89

ALFONSO MEDRANO, Daniel Romanços de cec a la Vall d’Albaida. Almaig 2002 Pàg. 51-61

ALFONSO MEDRANO, Daniel Els noms de carrer d’Otos Almaig, 2003 Pàg. 50-55

GÓMEZ i SOLER, S De rabosetes i rabosots… Un apropament a la figura de la Rabosa dins la nostra tradició Almaig, 2003 Pàg. 91-100

ALFONSO MEDRANO, Daniel i GÓMEZ i SOLER, S Una aproximació a la porta de l’església d’Otos i la seua simbologia immaculista Almaig, 2004 Pàg. 15-21

GOBERNA ORTIZ, Fernando La visita de Cavanilles a la Vall d´Albaida según su diario, 1792
Almaig, 2005 pàgs. 6-23

ALFONSO MEDRANO, Daniel El foc que calcinà la Vall. Els incendis forestals de juliol de 1994. Almaig, 2006 pàgs. 30-35

ALFONSO MEDRANO, Daniel El poblament de la Vall d’Albaida en 1930 (II) Almaig, 2008 pàgs. 45-49

CASANOVA HERRERO, Emili La Vall d’Albaida vista a través de l’obra inèdita de Salvador Borràs (1908-2001), en el centenari del seu naixement Almaig, 2008 pàgs. 60-72

CALZADO ALDARIA, Antonio Apogeo y crisis de la agricultura tradicional en la Vall d’Albaida, 1951-1960 Almaig, 2008 pàgs. 73-80

CALZADO ALDARIA, Antonio Los municipios de la Vall d’Albaida entre 1950 y 1960  Almaig, 2009 pàgs.- 19-27

TEROL i REIG, Vicent La Baronia d’Otos (1440-1497) Canvis de titularitat i creació de senyories a la Vall d’Albaida durant la crisi del segle XV Almaig, 2010 pàgs.134-141

ALFONSO MEDRANO, Daniel La batalla del Raboser des d’una perspectiva hispànica   Almaig,  2011 pàgs. 85-99

CLIMENT, Josep Daniel  La contribución bélica de la Vall d´Albaida: los aeródromos de Fontanars dels Alforins y La Pobla del Duc, 1938-1939 Almaig, 2011 pàgs. 102-105

OLIVARES, Joan Rellotge de peus Almaig, 2012 Pàg. 52

MAHIQUES ALBEROLA, David Mariano Seguí Calatayud, el “Gatet d’Otos”, (1819-1904). Un bandoler social a la Vall d'Albaida Almaig, 2013 Pàg. 33

VIDAL PORTA, Raúl Francisco EL C.R.I.M. Nº 11 se instala en Albaida y sus acontecimientos lo hacen en toda la comarca. Guerra Civil Española 1936-1939 Almaig, 2014 Pàg. 125

PLA SANTAMARÍA, Constantino  Antoni Miró. La col·lecció d'Otos Almaig, 2015 Pàg. 97

ALFONSO MEDRANO, Daniel El II centenari de les festes patronals d'Otos 1816-2016 Almaig, 2016 Pàg. 62

ALFONSO MEDRANO, Daniel 15 anys d'Otos, el poble dels rellotges dels de sol. Origen i evolució de la ruta. Almaig, 2019 Pàg. 84

VIDAL PORTA, Raúl Francisco La Gripe Española de 1918 en la Vall d'Albaida y en la ciudad de Albaida. Su evolución en los periódicos de 1918 Almaig, 2020 Pàg. 31-40