En record de Joan Antoni Martínez Schrem

El passat dijous 8 de març ens va deixar Joan Antoni Martínez Schrem, "Joan Antoni el català" com el coneixíem a Otos. Les casualitats han volgut que ho féra en un dia reivindicatiu com ell mateix. Acompanyat sempre per la seua pipa i per un particular sentit de l'humor, ha treballat de professor d'història, ha traduit llibres, visionat centenars de pel·lícules, també ha escrit poesia i ha viatjat al llarg del món, especialment entre Otos i Barcelona fins que una llarga malaltia ha acabat amb una persona tan erudita i eclèctica  com podem comprobar a l'article que va escriure per al llibre de festes del passat any 2017. Fins sempre...

 

L´HORROR I EL TERROR

Joan Antoni Martínez Schrem

El comissari Maigret s’asseu a taula, obre la carpeta, encén la pipa,  és pren un calvados i diu als becaris: -Anem a veure el mòbil del crim. I un salta: Samsung, i l’altre: L.G.

Tot plegat són notes d’un fumador en pipa, que no empipat, que s’ha passat dos mesos davant una pantalla.

De les bregues polítiques de cada dia en ve a la memòria quan “en aquellos años del cuplé” donava classes d’Història  i a començaments de curs acostumava dir que em contaren xistes de Lepe. Com xalaven! Perquè conteu això de Lepe? Perquè són tontos. Coneixeu algú de Lepe? No. I la majoria eren originaris de contrades veïnes. Són tant tontos que han creat cooperatives i no han d’emigrar.

Sanchis Guarner va escriure “Els pobles valencians parlen els uns dels altres” i fa uns anys la Universitat va publicar un llibre sobre l’art d’insultar que recollia com veien unes regions a altres. Actualment amb un ordinador endollat a un programa de tertulians, o gravant un parlament, estatal o de les comunitats (i deixem de banda els ajuntaments) podríem fer unes meravelloses teis doctorals, que no sé si tindrien massa sentit: això  és el que deia, mira per on surt el tio moniato.

Ancha es Castilla

El meu amic enyorat Eduardo em repetia cada dia que teniu un president, Montilla, i jo, torna-li la tropa al xic, que teniu el cartagenero Zaplana.

Un altre amic del poble em va contar 30 vegades com s’ho fan 50 catalans per cabre en un 600. Vale, xaval. Els catalans i els escocesos en tots el acudits són agarrats. Eren de terres bastant pobres i es van buscar unes altres sortides: van fer la Revolució Industrial. El primer tren a Espanya va ser Barcelona-Mataró, i per cert el segon va ser València-El Grau. La Comisión de las Cortes Constituyentes de 1854 va preveure una xarxa  que anava de Madrid a Santander, Badajoz, Irun i Barcelona. I a O Ferrol, Cadis i Cartagena. No hi havia prevista la connexió amb València ni la Barcelona-València. ¡Ni que lo hubiera diseñado la Susanita!

Però he dit que anava resseguint pantalles. Fa poc ha mort Carme Chacón. Va perdre la secretària general per 22 vots, que li donar el càrrec a la mòmia Rubalcaba, amb tot el pes de la vella guàrdia. Josep Borrell va guanyar primàries, però un poc més tard es va esbombar que un antic col·laborador seu havia fet una cosa que no estava bé, i van muntar una campanya, el mateix partit, fins que va  dir ja n’hi ha prou i va dimitir. Eren catalans, però no catalanistes, sinó federalistes, com teòricament ho és el PSOE.

Hi va haver al segle XIX un primer ministre català, el general Prim, el que va dirigir la revolta contra Isabel II. Sortint del Congreso quatre tirs de trabuc van  acabar el tema. Després la I República, la restauració borbònica i tornem-hi que no ha estat res.

Però tornem a l’actualitat: anem de pantalla.

-Doña Esperanza diu que la Unidad de Espanya té 3000 anys, quan es van el celtes i els íbers. Deixem estar el destrellat.

-El senyor Rajoy només parla de 500 anys. Podem suposar allò d’Isabel i Fernando, “el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera”. Però anem per faena: “Por Castilla y por León, Nuevo Mundo halló Colón”. Està clar que Espanya no existia. Aragonesos, catalans, mallorquins i valencians no podien anar a Amèrica. El rei Ferran, el Catòlic, en quedar vidu es va casar de nou per tenir un fill i poder deixar-li la corona de les quatre barres. El pobre home tenia la pròstata com algú que conec i tot ho hereda Carlos de Gante, que es passa la vida passant de las Españas i muntant gresca per tot Europa.

El fill ocupa Portugal, que perdrà el seu net: 1640 revolta de Catalunya i Portugal. Catalunya perd el Rosselló i la Cerdanya. No quedàvem que Espanya és indivisible. No: Castella és una cosa i Catalunya, una altra.

1714: Catalunya, Mallorca i el País Valencià perdent la guerra. La victoriosa España, ara sí que hi ha l’absolutisme borbònic, entrega Menorca i Gibraltar als anglesos (No eren espanyoles aquestes terres?).

A finals del segle XVIII Carles III obre a tota Espanya el comerç amb Amèrica, que va durar poc perquè a finals del XIX es perden les colònies. Els insurrectes cubans invoquen la Virgen de la Caridad del Cobre, l’exèrcit espanyol invoca la Virgen de Covadonga.

-Ara que surt la Feria del Libro de Madrid recordo que fa un munt d’anys jo era responsable de Batxillerat per CC.OO. a Catalunya. Rebo un fax de Madrid per organitzar una vaga el 23 d’abril. Els vaig engegar allà on penseu: és el dia de Sant Jordi, dia del llibre i a tots els centres fan activitats; és la diada nacional d’Aragó i, fotre és la diada de Castilla y León, el dia de los Comuneros. (Com anècdota: un professor castellà em va dir: ¿por qué los catalanes celebráis una derrota? Jo normalment “celebro” poques coses.)

En les esgotadores discussions el comentaristes diuen que les dues parts s’ han enrocat, una defensa en escacs, però hi ha joc que cal continuar. Jo prefereixo un terme que recull el DRAE: “encastillarse”, no baixar del burro, o xufla, xufla, com no t’apartes tu.

L’HORROR

Avui és el dia sense tabac i la pantalla ens recorda els milions de morts que hi ha a l’any per fumar. Gràcies.

Quants milions de fam, de guerres, de malalties que tenen remei...

L’horror és una situació en la que no saps com enfrontar-te, una gran angoixa per fets que irrompen en la teva vida i no pots fugir-ne.

Aquest mes de maig el Papa Francesc ha anat a Fàtima pel centenari de l’aparició de la Mare de Déu. Quan va aparèixer i perquè? En 1908 són assassinats el rei de Portugal i el seu hereu, un nou rei que no sé d’on surt es deposat en 1910 i es proclama la República i entra el  I G.M., primera vegada una guerra prop, i s’emporten els xicons. A començaments de 1917 arriben notícies, ves a saber com: ni ràdio ni tele, de la caiguda de la monarquia del Tsar de totes les Rússies.

No és una novetat: després de la guerra Franco-Prussiana, cau l’imperi francès i no només: la revolta de la Comuna de París. Ai quina por! I s’apareix la Mare de Déu a Lourdes.

King-Kong i altres irrupcions del terror i l’horror

Pel·lícula de 1933 (les altres versions més modernes no m’interessen pel que vull explicar).

1929. La gran crisi de la borsa de Nova York que arrossega tota la economia dels EE.UU. i de retruc tota la mundial. Ep els EEUU veien de guanyar una guerra tot el món s’havia endeutat amb ells, però alguns no poden pagar i altres no tenen necessitat de comprar-los el què ells ja produeixen.

Un productor d’espectacles i de cine té notícia d’una illa desconeguda de la Melanèsia on pot haver alguna cosa que l’interessi. Organitza un viatge en barco però necessita una xicona boniqueta per si cal fer alguna foto. Com no pot explicar on van la busca entre la gent que fa cua per arreplegar menjar. Una xica furta una poma i quan la detenen ell se’n càrrec i embarquen.

Una illa en forma de calavera, amb un gran mur de fusta. Tambors:  king kong, king kong. Una cerimònia on obrint la porta introdueixen una xiqueta negreta en una mena d’altar. Tanquen la porta i toquen un gran gong. Els nadius fan fora els que els estan filmant, que s’entornen al vaixell. Però aquella nit, els nadius, que s’han fixat en la xicona tota blanqueta i rubieta, la rapten i tornen a iniciar un altra cerimònia. Un grup de mariners intenta salvar-la però quan arriben a la porta veuen com un goril·la d‘uns quinze o vint metres se l’enduu. Obren la porta i els mariners empaiten el goril·la que se’ls farà a tots, excepte el xic. Kong es baralla amb un dotzena d’animals prehistòric i s’enduu a la xica a casa seva, on li fa cosconelles amb un ditet li lleva tot suaument part de la roba, tota blanca, per a veure si ella també és blanca. Mentre la defensa d’un altre animals, el xic i la xicona fugen.

Kong els empaita, trenca les portes, arrasa el poblat nadiu, els esclafa... però els blanquets tenen  bombes que fan adormir, el posen en una balsa i, au, cap a Nova York i Kong està en un teatre, crucificat en una mena d’altar com  on l’hi oferien les dones, més o menys emprenyat fins que la premsa vol fotos de la bella i la bèstia. Creu que els flashos és un atac contra ella, trenca les cadenes i surt a buscar-la per la ciutat: s’enfila per un hotel i veu una xica rubieta, l’agarra , la mira i com no és ella i la reballa; passa un tren elevat, quin animal deu ser aquest?, trenca el pont i agarra un vagó on la gent està llegint el diari i es troba cara a cara amb Kong, com els passar el dia que van llegir als diaris la caiguda de la Borsa de Nova York.

Ja l’ha trobat i s’enfila per l’orgull d’Amèrica: l’Empire Building State. Al capdamunt del tot la deixa suaument en terra i s’enfronta amb els avions que acabaran matant-lo.

...

Durant els anys 30 surten moltes pel·lícules  que en podríem dir de terror: Dràcula, Frankenstein, La Mòmia, L’home llop,... No era cap novetat: després de la PGM, a Alemanya, completament arruïnada per la guerra i la derrota, apareixen “El doctor Mabuse”, “El Golem”, “Nosferatu”... Quan arribi un altre horror molt més gran, el nazisme, els directors alemanys fugen  cametes ajudeu-me...

Amb el New Deal del president Roosevelt s’intenten fer també pel·lícules musicals, comèdies o que trametin la recuperació d’Amèrica com allò de “A Déu poso per testimoni que no tornaré a passar gana”; “La diligència”, on un grup en perill és salvat per l’exèrcit i el banquer que havia furtat diners va la presó; “El raïm de la còlera” on els llauradors són expulsats de les terres que tenien hipotecades, però arribaran a Califòrnia i treballaran en plans d’obres públiques del govern. (Crec que torno a parlar de la prehistòria!)

Després de la Segona Guerra Mundial una cosa que causa angoixa són les armes nuclears: “Ultimàtum a la Terra”, on un senyor d’una altra galàxia ve per preguntar de què aneu, nanos? “Formigues” que han crescut com a monstres a conseqüència de les proves al desert de Nevada. “Godzilla”, japonesa molt interesant, per tant que els afectava.

Més tard és la degeneració total sense sentit: pinso perquè la gent mengi dacsa torrada i begui coca-cola: “L´home-llop contra Dràcula”, “Godzilla contra King-Kong”, etc.

Actualment les pel·lícules estan més aconseguides, els trucos són perfectes, però m’expliquen res i com diu l’amic Ximo: cal que destrossin 10 o 12 en cada pel·lícula.

                        .  .  .  .

Quan a l’horror i el terror mira no els vint morts de Manchester, que també, sinó els milers de cada dia, la gent sense faena, mira una foto d’Erdogan, un foto de Trump, pregunta perquè no han vingut els 15.000 refugiats que havien de venir, i pregunta perquè havien de venir, per què serveixen l’ONU, l’OTAN... Pel·lícules de por...