.png)
La publicació s'ha fet possible gràcies a la inestimable col·laboració -amb l'aportació d'imatges i textos- d’Abel Soler, Daniel Alfonso, Inés Alfonso, Joan Olivares, Maria
Olivares, Mario Guillamón, Pep Mateu i Rubén Vila. La maquetació ha estat a càrrec de Gráficas Minerva.
.png)
.png)
300 anys del Palau d’Otos
El palau, l’edifici que més enorgulleix i
identifica als otosins, enguany està d’aniversari. Per conèixer el seu inici hem
de tirar la vista enrere 3 segles. Cap a la dècada de 1720 la prosperitat
econòmica de l’agricultura va comportar un gran creixement demogràfic, així com
la construcció dels nous carrers de Sant Antoni i Sant Josep i també dels 3
grans edificis monumentals que tenim: l’ermita, l’església i el palau.
De l’obra del majestuós palau senyorial impulsada
per la família dels Milà i Aragó (que també va ostentar el títol del marquesat
de Sant Josep) no tenim documents amb una data concreta, però al voltant de
1725 la riquesa de la baronia d’Otos va fer possible la seua construcció.
Sembla que finalment no va residir cap noble en les seues estances, un fet que
va frenar la decoració dels espais interiors després d’alçar una sòlida
estructura. Es tracta d’un palau barroc de tres plantes amb forma de casa gran.
Compta amb celler, un desllunat interior i un hort darrere, transformat en
jardí. La façana té dos entrades laterals i una central adintellada amb carreus
de pedra però sense escut nobiliari. Al primer pis s’obrin tres balconades i, entre
elles, destaquen el retaule ceràmic de la Santíssima Trinitat i un antic
rellotge de sol recentment restaurats. La façana està rematada a l’altura del
mesamunt per una galeria decorada de 18 arcs de mig punt separats per pilastres
dòriques que és ben característica de l’antiga Corona d’Aragó. Tenia adossada
una almàssera d’oli, on es troba l’actual botiga, darrere de la qual hi ha una
mena de torreó on s’ubica l’escala que uneix les 3 altures de l’edifici.
Al llarg de la seua història, el nostre palau ha
viscut nombrosos canvis de propietaris i d’usos. Va ser escenari de revoltes
antifeudals durant la Segona Germania. Després, cap al 1890 conta la llegenda
que el darrer marqués, qui havia dilapidat la fortuna familiar, el va perdre al
casino de Montecarlo. El nou propietari, un francés gens interessat en ell, va
viatjar fins a Otos on el va vendre al senyoret local Francisco Vicente
Olivares Cortell. El seu fill Silvino Olivares Ordiñana era cec i tocava el
piano i es va casar amb Dolores Moltó. Tingueren una filla, Dolores va
contraure matrimoni amb Alfonso Saera de Vila-real. Ell va ser l'últim
propietari que hi va viure, com a usufructuari. No tingueren fills i el
deixaren en herència a l'ONCE, en memòria de Silvino, per tal que l’habilitaren
com a escola de persones invidents. Però a l’organització no li va interessar el
projecte per raons de mercat i el va deixar abandonat. A meitat del segle XX
l’edifici va funcionar com a cinema i com a casino. També com a magatzem mentre
s’anava deteriorant progressivament fins que es va assolar part de la teulada.
La decadència va vore la llum quan en 1997 l’Ajuntament i la Diputació
l’adquiriren i van dur a terme una costosa rehabilitació per posar-lo en valor.
Finalment, en la tardor de 2008 es van instal·lar les oficines municipals i
també s’habilitaren la resta d’espais per a l’ús públic de tot el veïnat que
ara commemora el centenari del nostre palau marquesal.
 |
| El Palau en 1970. Mario Guillamón |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada