Publicacions sobre Otos: La salpassa

Un dels actes més icònics de la Setmana Santa d'Otos és la salpassa. Coneguda tradicionalment com la sarpassa, a la majoria de les poblacions ha quedat com un record del passat però a Otos hem aconseguit recuperar aquesta celebració tan simbòlica que transcendeix des de l'esfera estrictament religiosa cap a l'àmbit cultural i patrimonial.

Té el seu origen en cerimònies paganes en les que es beneïen les cases per guardar-les dels mals esperits. Ja que, en moltes cultures antigues, es considerava que l’entrada de la casa era el lloc on aquests es reunien i, per tant, calia protegir les vivendes i també els seus habitants. El nom salpassa prové d’una evolució del llatí salis sparsio que significa escampament de la sal. Recordem que la sal era un objecte molt valorat i que, en ocasions, amb ella es pagava el salari.
Posteriorment, la celebració va ser adoptada pel cristianisme i se li va donar el sentit de "despedir al Nostre Senyor" en els dies previs a la commemoració de la seua mort en el Tridu Pasqual.

Com era la celebració tradicional?

El Dimecres Sant pel matí eixia el seguici religiós per recórrer una per una les cases del poble. Estava format pel rector (revestit amb roquet i estola morada) i un grupet d'escolans que l'ajudaven portant un recipient amb aigua beneïda -símbol de l’origen de la vida- i un altre amb sal, element utilitzat com a conservant, en aquest cas en referència a la fe. Un altre dels acòlits avisava al veïnat de l’arribada tocant campanetes de mà i el sagristà arreplegava amb cistelles els ous que rebien com a donatiu. Els ous simbolitzen la fecunditat - encara hui es posen a les mones de Pasqua-, en un temps primaveral marcat per la gran producció ja que les gallines estan molt ponedores i la majoria de famílies en tenien.

El recorregut començava des de l'església cap a la zona més alta de la població. A cada vivenda se'ls esperava amb les portes ben obertes i a l'interior hi havia preparada una taula amb un mantell blanc (símbol de puresa), damunt del qual hi havia un recipient amb sal, un altre amb aigua i un ciri encés, a més del donatiu. Quan el sacerdot entrava en la casa pronunciava ritualment El Senyor beneisca esta casa i a tots els que habiten en ella mentre asperjava amb un hisop o salpasset l’estança i donava a besar un crucifix a la família que estava allí reunida amb actitud de recolliment. Al mateix temps, els escolans intercanviaven cullerades d’aigua i de sal del recipient casolà per aquella que portaven beneïda.

La part més divertida de la celebració estava formada per l'algaravia dels xiquets de l'escola. Els quals, provistos amb maces de fusta, avisaven al veïnat de l'arribada de la comitiva religiosa, lògicament més seriosa i formal. Descarregaven amb alegria l'energia pròpia de l'edat i no dubtaven en colpejar aquelles portes que estaven tancades, en moltes ocasions provocant a les dones de la casa per a que els auxaren amb la granera. Com és obvi, les molèsties i els desperfectes causats per les martellades van ocasionar que a molts pobles les ordenaces municipals ho prohibiren. També era habitual, encara que a Otos no es recorden, que els xiquets cantaren cançonetes amb una lletra molt innocent com són les següents:

Salpassa de 2008. Fotografies de Pep Alfonso

Porta oberta

bona coberta,

porta tancà

bona maçà!

Ous i diners
i el rector no dirà res.

Pica, pica maça,
que la meua és de carrasca
i la teua és de pi.
Qui vol picar amb mi?

Ous en el ponedor,
garrotades al senyor rector;
ous en l’armari,
garrotades al senyor vicari;
ous en l’alacena,
garrotades a la senyora mestra.

Ous, ous;
bones pasqües, bon dijous.
Un gallina en l’olla,
l’altra en la cassola,
l’altra en el ponedor;
bones garrotades pal senyor rector.

A Otos el declivi es va produir l'any 1968, quan es va jubilar l'entranyable rector don José Dimas i es va fer càrrec de la parròquia un jove capellà que va aplicar la reforma litúrgica del concili Vaticà II. De forma que es van suprimir algunes celebracions tradicionals com és la salpassa.

Recuperació de la salpassa

Transcorreguts uns anys sense celebrar-se, entrada la dècada del 1980 es va aconseguir recuperar la salpassa a Otos però introduint una sèrie de canvis que adaptaven l'acte als nous temps. Un d'ells va ser que s'avançava un dia i es realitzaria del Dimarts Sant per facilitar que el rector assistira a la missa crismal de la catedral de València. També el donatiu del veïnat va passar de ser dotzenes d'ous (n'arreplegaven tants que els conservaven dins d'un gerra amerats amb calç) a diners en metàl·lic, constituint així una col·lecta destinada a reformes de la parròquia. I, a més, cal assenyalar que la part inicial del seguici formada pels xiquets amb les maces de fusta no es va recuperar, segurament per evitar els desperfectes que es causaven. Però, amb bon criteri, l'any 1998 l'AMPA ho va incorporar de nou amb l'adaptació que cada veí deixaria davant de la porta de casa un caixó o una cadira vella sobre els quals colpejaria la xicalla de l'escola en lloc de picar les portes. Així, amb la participació dels més menuts es va recuperar completament la tradició otosina.

Salpassa de 2006

Salpassa de 2006. Imatges d'Amparo Medrano

L'any 2022 i després del parèntesi marcat per la pandèmia de la COVID-19, novament el Dimarts Sant es va celebrar la salpassa acompanyada pels xiquets amb les maces. Invitat pel cronista local, va visitar l'acte Pep Gimeno Botifarra, cantaor xativí reconegut per la seua recuperació de la música tradicional valenciana. També l'acompanyaren altres tècnics de l'arxiu de Xàtiva i diversos mitjans de comunicació enregistraren la celebració. Pep Botifarra, estranyat pel desconeixement que hi havia a Otos de les cançons tradicionals de la salpassa, va proposar la seua recuperació per part de l'alumnat del CRA Castell de Carbonera de cara a l'edició de 2023. De forma que, gràcies a la implicació de l'equip docent, es van cantar de nou les cançons de la salpassa pels carrers d'Otos.